Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?

En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;

encara el Teide gita bocins de sa desferra,

tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;

pertot càntics de verges i música d’aucells;

ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien,

i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;

quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;

lo sol, però, que mida d’un cop d’ull l’hemisferi,

era petit per veure’l a pler de cap a cap.

Era el jou d’or que unia les terres ponentines

i, cor de totes elles, com font del paradís,

los dava clares aigües a beure i argentines,

i en sos immensos braços dormia el món feliç.

Per ella es trametien, com per un pont amplíssim,

d’un maig etern en ales, ses cries i llavors,

aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,

dels aromers la flaire, cantúries i tresors.

Rei n’era Atles, aquell qui de la blava volta

los signes a una esfera de jaspi trasplantà,

i del sol i de l’astre que més lluny giravolta

la dansa misteriosa i harmònica explicà.

Per çò, dels fills de Grècia la somiosa pensa

lo veia, com muntanya, tot coronat d’estels,

i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,

servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.

En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,

mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,

puix, aprés que els realmes i tronos revoltaren,

també el de Déu cregueren seria escaladís.

Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol,

com fulla en mans del Bòrees, l’Europa trontollà,

i despertada a punta de dia al terratrèmol,

d’esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.

I assaborint lo tebi record de sos abraços,

semblava viuda dir-li: «Oh, Atlàntida! aon ets?

Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,

i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.

On ets?» I, ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,

lo pèlag responia: «Jo l’he engolida anit;

fes-te enllà!; entre les terres per sempre em vull ajaure;

ai d’elles, ai!, si m’alço per eixamplar mon llit!»

Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra,

i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí,

restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre,

que sembla dir als homes: « L’Atlàntida era ací.»

:

Do you see this sea that embraces the world from pole to pole?

It was once the garden of the Hesperides;
Mount Teide still belches out its lava,
Roaring like a monster watching the field of death.

Giants fought here, there cities flourished;
Maidens chanted and birds sang;

…….


Here the Hesperian continent flung wide its shores;

What seas or countries bounded no man can tell.

The sun, however, which measures hemispheres at a glance

Had too cramped a view to encompass it whole.

It was a golden yoke, drawing together all western land

and, heart of them all, like a fountain of paradise,

it gave them clear waters and silvery to drink,

in its mighty arms the world slept in peace.

…..




…..




whom the Greeks regarded
as a great mountain, crowned with stars,

Who held up the weight of the skies

…..

His sons inherited his size and strength,

But their hearts were as fragile as glass.

After they had rebelled against kings and thrones

They thought they could claim the throne of God.

Then one night the sea and the thunder roared;

Like a leaf quivering in the north wind, Europe

Trembled, and awakened at dawn by the earthquake
Felt fear in her bones, and lost sight of her brother

…..




…..




The Almighty struck her with a heavy left hand

And the sea swallowed her up in one gulp.

…..

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós beire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos bardissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’ aloja que del cel davalla

The Canigó is an immense magnolia
that blooms in an offshoot of the Pyrenees;
its bees are the fairies that surround it,
and its butterflies the swans and the eagles.
Its cup are jagged mountain chains,
colored in silver by the winter and in gold by the summer,
huge cup where the star drinks fragrances,
the airs freshness and the clouds water.
The pine forests are its hedges
and the ponds its dew drops,
and its pistil is that golden palace,
seen by the nymph in her dreams descending from heaven.